DE LES ESQUERDES del sòl es van aixecar cims afilats, masses de roca estèril que clamaven al cel. S’abraçaven, en una íntima entrega, dibuixant extenses serralades que dominarien el territori. Al seu interior va quedar siluetejat un país d’altura, d’altiplans volcànics creuats per valls profundes. Allà les aigües envestien salvatges els seus cursos, com el del riu Araxe, el més gran d’aquests corrents. L’aigua, font de vida, va determinar on s’havia de concentrar la seva gent. Va passar així en el curs del riu Razdan, on sorgeix Erevan, la capital, com una flor del desert. La seva ubicació, en una regió d’horts i vinyes, és centre cultural, industrial i de transports. De les seves fàbriques s’escapa la intensa olor de la vodka i el brandi, els metalls primaris, la maquinària, el cautxú, el plàstic, els tèxtils i els productes alimentaris. La ciutat s’agenolla als peus del seu etern defensor, l’enorme muntanya Ararat, inabastable lloc sagrat que pocs armenis han tingut l’oportunitat d’escalar, ja que es troba en territori enemic: mencionant el nom de Turquia n’hi ha prou per guanyar-se una mirada devastadora. Han passat més de nou dècades des de la massacre, però ningú oblida. Els armenis parlen de genocidi i els turcs fan l’orni, argumentant que no hi va haver cap tipus de política oficial de neteja ètnica contra el poble armeni. La tensa situació es prolonga generacions després, sense que els descendents d’aquells tristos fets es puguin desfer dels vells rancors. L’enfrontament es recorda al centre d’Erevan, on s’alça el museu en honor de les víctimes de l’holocaust, i on cada 24 d’abril arriben milers de pelegrins. Fora del museu, els carrers d’Erevan constitueixen un curiós entramat concèntric envoltat per zones verdes. I a diferència del museu, els carrers respiren calma i seguretat. Es tracta d’una urbs pacífica al mig del polvorí caucàsic, on es pot disfrutar d’innombrables cafès o jugar tranquil·lament en algun casino. Asiàtica de cor i europea de mentalitat.

RECORDS DEL QUE VA SER
La plaça de la República és el cor d’Erevan. Allà hi ha el luxós hotel Marriot, els restaurants de moda, les exclusives boutiques i una enorme pantalla que emet anuncis les 24 hores del dia. Des d’aquest mateix lloc vigilava la plaça durant els anys soviètics una estàtua del camarada Lenin. El cap es troba avui al jardí del museu nacional. Del cos, ningú en sap el parador. Des de la plaça es veu una altra estàtua, la de la mare Armènia, a dalt de tot del parc Haghtanak. Ocupa el lloc deixat per la figura de Stalin, que durant anys encreuava la seva mirada amb el Lenin de la plaça de la República. Però aquest no és l’únic lloc on l’empremta del sovietisme continua viva. Cada cap de setmana el mercat de Vernissage ofereix la possibilitat de comprar cartells de propaganda comunista, medalles militars o uniformes de l’exèrcit roig. Alguns dels objectes que es comercialitzen allà són verdaderes joies per al curiós, i per als que continuen pensant que el passat va ser millor.

PRIMERS PASSOS DE L’HOME
Armènia va ser un dels primers llocs on es va desenvolupar la civilització humana, on es va fondre ferro i coure i on alguns grans de cereals, com el sègol, es van poder desenvolupar per primera vegada i es van constituir com a base de la gastronomia de la regió. Avui dia, el be és l’aliment bàsic de la seva bona taula. El kashalama, la seva versió cuita, és una especialitat molt típica, com també ho és la truita del llac Sevan. Les fruites i les verdures no són difícils de trobar, malgrat el bloqueig de l’economia de l’ètnia àzeri. Finalment, mongetes, cigrons, albergínies i iogurts (tabulé) són altres productes d’obligada degustació. Les excel·lències culinàries d’Armènia es posen especialment de relleu en totes les seves festivitats, com l’Any Nou –quan la gent s’intercanvia regals–, el dia de la Maternitat i la Bellesa (7 d’abril) o la Setmana Santa, en què es lliura una curiosa batalla: els armenis pinten ous de color marró i, segons la tradició, aquells que aconsegueixin trencar més ous dels altres veuran com les seves il·lusions es fan realitat. Encara que disfrutar de l’espectacle ja és, per si mateix, un somni complert.