UN PAS DARRERE UN ALTRE, la dona baixa lentament els grans esglaons que condueixen al Ganges. Tot i que només han despuntat els primers raigs de llum, el lloc està completament atapeït per un gran nombre de pelegrins, devots i ascetes, a qui s’uneix una multitud de captaires, venedors, barquers i altre gent que viu del riu sagrat. S’arremanga la túnica de colors vius i submergeix les cames a l’aigua fosca. Completament entregada a la seva experiència mística, forma un bol amb les mans, agafa aigua, i delicadament s’humiteja la nuca. Culmina aquí el seu viatge, el que l’ha portat fins a Benarés –centre d’educació i civilització durant 2.000 anys– per netejar- se l’ànima. La ciutat, un entramat de carrerons estrets, foscos i insalubres, resulta per a ella un lloc idíl·lic, l’enclavament on desitjaria anar a morir per, segons la seva creença, assegurar-se un accés directe al cel. Un cúmul d’ombres es reuneixen en una altra d’aquestes escalinates, anomenades ghats, per donar l’adéu definitiu al pare de família, que va morir poques hores abans. Renten el cos al riu, embolicat en brillants colors. Una vegada sec, el dipositen amb compte en una pira de llenya i, barrejant la tristesa i l’alegria del moment, hi fan foc. Tres noies, probablement les seves filles, entonen una bonica melodia mentre el sacerdot realitza el seu ritual. Set hores més tard, ja convertit en cendres, el cos és arrossegat pel sinuós corrent del Ganges.

LA CIUTAT D’ORIGEN
Neela, que és com es diu la dona, prové d’Agra, tercer vèrtex del triangle turístic indi, juntament amb Delhi i Jaipur. El reclam de la seva ciutat és el simbòlic i majestuós Taj Mahal. L’edifici desprèn una blancor que cada matí el sol transforma en una delicada gamma de colors, mentre al seu interior hi regna la penombra. “Una llàgrima de marbre detinguda a la galta del temps”, havia dit poèticament el premi Nobel Rabindranath Tagore. A part de la bellesa artística d’aquest símbol de l’art moghul –fusió dels estils islàmic i indi–, el que sempre va fascinar Neela és la història d’amor que immortalitza el monument, i que solia explicar als seus fills abans que el son els vencés. L’emperador Shah Jahan no podia sentir un amor tan profund per Arjumand Banu Begam, la seva dona i filla del ministre Asaf Khan, amb qui havia contret matrimoni quan ella només tenia 20 anys, el 1612. Però el destí va jugar una mala passada als enamorats, i Arjumand va morir al cap de tres anys de pujar al tron Jahan, quan va donar a llum al seu 14è fill. Trastornat pel dolor, l’emperador va emprendre aleshores la construcció del mausoleu que immortalitzaria la seva estimada, utilitzant en la seva construcció 20.000 operaris. Arribats a aquest punt, les criatures normalment ja dormien. Si no era així, Neela acabava el relat xiuxiuejant misteriosament: segons la tradició, en els últims anys de la seva vida, minat per la malaltia i pres al Fort Roig d’Agra pel seu fill Aurangzeb, Shah Jahan va passar llargues hores contemplant desconsolat la blanca tomba de Mumtaz, tan pròxima i, al mateix temps, tan inabastable.