El blanc i el blau són dos colors que un sempre té presents en la seva visita a l’illa grega de Míkonos. El blanc, per les cases immaculades, les més de 400 esglésies de butxaca (que els pirates aixecaven en agraïment per haver sobreviscut a una tempesta per la gràcia de Déu) o els carrers de pedra pintats a base de pacients pinzellades. El blau, per l’inquiet mar, el cel rarament ennuvolat i les finestres de fusta. Un puzle, un enquadrament d’impressionant perfecció, un mosaic de justa i mesurada bellesa. La més coneguda de les illes Cíclades –amb el permís de la volcànica Santorini– és un enclavament del Mediterrani ple de repetidors, viatgers farts de buscar i àvids de trobar. En això de viatjar, tornar és símptoma de complicitat, de compte pendent. El nombrós turisme gai que elegeix aquesta illa dóna un toc de bogeria sana que contrasta amb els viatges de fi de curs, els creuers de puja i baixa d’una nit o les parelles a la recerca d’aquesta simbiosi grega tan indefinida. Les platges de l’illa, encara que en molts casos excessivament plenes d’hamaques i para-sols, coincideixen pel que fa a la transparència de les aigües (¡compte amb les juganeres meduses!) i la netedat de la sorra. Els que desitgin un plus de tranquil·litat han d’optar per Kalafati, Elia, Kalo Livadi, Fokos o Mersini. Els que busquen un ambient més Melrose place, encara que una mica descafeïnat, han d’anar direcció Ornos. I si el que es busca és festa a la platja les 24 hores del dia, el destí és Paradise o Super Paradise. La vida nocturna transcorre pels laberíntics carrers de la capital Míkonos, també coneguda com a Hora. Intentar orientar-se és perdre els nervis, a més d’un mateix. Al cor de la zona coneguda com a Petita Venècia, recollides esglésies comparteixen espai amb comerços de tota mena. Sense cap dubte, el viatger acabarà passant pel mateix lloc diverses vegades. La reacció inicial és un somriure; gest que acaba mutant en frustració. El millor és caminar i anar agafant referents: un bon bar, un bon restaurant de peix, una botiga de roba, una joieria… La resta és instint i ment oberta. Un pot acabar en un local d’ambient, en una terrassa a prop dels coneguts molins blancs d’enormes aspes, xerrant amb un desvergonyit pelícan anomenat Petros –que solca els carrers des de fa dècades– o prenent una mussaca o una amanida grega en un restaurant regentat per una afable família local amb un anglès de nivell 1 que reconforta els poc internacionals. Si es vol escollir un restaurant en funció del preu, n’hi ha prou com a referència el de l’amanida grega per comparar tarifes. No falla.

FORMIGUER ESTIUENC

Míkonos és un formiguer els mesos de juliol i agost. Finals de maig, juny i setembre són moments una mica més tranquils. Això sí, s’esculli l’un o l’altre, la visita a la pròxima illa de Delos (30 minuts) és de compliment obligat per al visitant. El nom de Cíclades prové de la seva disposició en forma de cercle al voltant d’aquest sagrat tros de terra en què va néixer Apol·lo. És un encantador contrast de la moguda de Míkonos. Sense població permanent, acull un dels jaciments arqueològics més importants de Grècia. Destaca el bon estat de conservació d’algunes construccions, així com per l’espectacularitat de la Terrassa dels Lleons.