DIGUEM-HO SENSE EMBUTS: Romania és un país ple de sorpreses agradables, molt diferent del que tants anys d’aïllament han fet imaginar. Aquella cortina infame que durant més de quatre dècades va separar Europa, des del Bàltic fins a l’Adriàtic, amagava uns paisatges, una història i una gent que ara redescobrim amb sorpresa i satisfacció. La primera sorpresa que espera el viatger a Bucarest és l’avidesa dels joves per parlar espanyol, una llengua que no els resulta gens estranya. Però no seria just atribuir aquest mèrit únicament a la bona feina feta per l’Instituto Cervantes, perquè el fenomen es deu més aviat a la plaga de telenovel·les sud-americanes que copen les pantalles de la TV romanesa. Encara que Romania és un país jove, que neix el 1918 de la unió entre Valàquia, Moldàvia i Transsilvània, els romanesos són un poble vell i singular, fills de l’amor entre els legionaris de Roma, que van ocupar aquelles terres durant més d’un segle i mig, i les belles joves dàcies. Durant segles van ser assetjats pels turcs otomans des del sud i dominats per l’imperi austrohongarès des del nord. Els Carpats van ser sempre la frontera. A Valàquia, la regió meridional que baixa des de la serralada central al Danubi, es poden veure moltes cares morenes que denoten l’ascendent llatí, mentre que a Transsilvània, al nord de les grans muntanyes que divideixen el país, són més freqüents els cabells rossos i els ulls blaus que revelen l’herència centreeuropea. Orgullosos del seu llinatge, els romanesos no van voler mai una altra llengua que no fos la llatina i, envoltats d’eslaus, van créixer mirant a Roma. L’arribada al modern i petit aeroport de Bucarest ens posa en contacte amb una realitat impensable fa només uns quants anys: la llum, les botigues, el tarannà, són els propis d’una pròspera ciutat europea. Fundada el 1459 pel comte Vlad Dracula, l’Empalador, avui gairebé no queda res de l’assentament original. Bucarest se’ns presenta com una ciutat ben traçada, d’amplis bulevards arbrats, magnífics parcs i escàs trànsit. Entre els seus habitants hi ha una preocupació obsessiva per ressaltar la seva semblança amb París. La veritat és que un Arc del Triomf en una plaça on convergeixen grans avingudes fa pensar immediatament en la capital del Sena, però a aquesta ciutat tranquil ·la i agradable li sobra personalitat per no haver d’assemblar-se a ningú.

RECONSTRUCCIÓ
Després del terratrèmol del 1977, el llavors omnipotent Ceausescu va decidir portar a terme una reconstrucció faraònica. Va expropiar les cases de la zona menys afectada i allà va erigir l’edifici més gran del món, després del Pentàgon, i els pisos superiors els va destinar a ser ocupats per ell mateix. També va traçar l’espectacular avinguda Uniri, on viurien tots els alts càrrecs afectes al règim. Avui, la Casa del Poble alberga gairebé tots els ministeris i departaments governamentals i Uniri s’ha convertit en l’avinguda més elegant de Bucarest. A més d’aquest monument a l’ego que va erigir Ceausescu, Bucarest atresora nombrosos edificis històrics, culturals i religiosos. Destaca per la seva bellesa l’Ateneu Romà, un elegant edifici neoclàssic on es pot escoltar l’Orquestra Filharmònica George Enescu. Ningú es pot perdre la visita al Museu de les Aldees, una reproducció en escenaris naturals de totes les cases típiques de les diverses regions i èpoques. Allà es poden veure aconseguides mostres de les famoses esglésies de fusta, típiques del nord de Transsilvània. La catedral ortodoxa i el Patriarcat constitueixen un apreciable conjunt arquitectònic en un país que ha tornat ràpidament a les seves arrels cristianes. Però el més destacable d’aquesta ciutat tan tranquil·la és l’enorme vitalitat que la porta a transformar-se i recrear-se constantment, tal com testifiquen les importants obres de remodelació de Curtea Veche, l’antic barri jueu que va ser abandonat després de la segona guerra mundial i ocupat per gitanos i classes baixes. L’esplèndida recuperació d’aquest barri antic, de cases baixes, que encara conserva les restes del palau voivodal de Vlad Tepes i un caravanserrall de l’edat mitjana en perfecte estat, està aconseguint que en els seus estrets carrers de vianants s’hi instal·lin nombrosos bars i comerços d’última moda.