PER ESTRANY QUE sembli, la màgia d’un viatge al Japó pot començar molt abans d’aterrar en terres nipones. Qui tingui la sort de poder viatjar en la classe Seasons de la Japan Airlines es veurà immers anticipadament en un món que recorda la quietud, el silenci i l’harmonia d’un temple zen. El servei reverencial, la netedat extrema, la delicadesa en el tracte, que fa que les hostesses es posin de genolls per parlar amb els passatgers, i el confort dels seients, que es transformen en llits només prement un botó, fan que el viatger senti que ja ha arribat a aquest món ordenat, insòlit, ancestral i misteriós al qual es dirigeix. Per no mencionar el menú que se serveix a bord, una sorprenent selecció de delicats plats adornats amb branquetes aromàtiques. Encara que Tòquio viu permanentment agitada pel frenesí d’un consum sense fronteres, la força de la tradició es nota de seguida en el llenguatge corporal, en els tímids somriures, en el delicat detall amb què estan fetes totes les coses, en el refinament que desprenen els llocs i les coses, en les inacabables reverències que es dediquen els uns als altres… Per a un occidental, arribar per primera vegada a Tòquio representa una aventura. Suposa endinsar-se en una cultura desconeguda, diferent i, sovint, incomprensible, que a cada moment regala mostres impagables de la seva complexa singularitat.

IMATGES INSÒLITES
La immensa metròpolis està dividida en sectors o barris característics. Ginza, situat al costat dels impressionants jardins del Palau Imperial, és el centre històric. Allà, l’Estació Central vomita cada dia milions de ciutadans que es dirigeixen com formigues als grans hotels, als grans magatzems o a les grans empreses multinacionals que poblen el sector. No gaire lluny d’aquí, a la desembocadura del riu, val la pena deixar-se caure a l’alba a l’immens i excitant Mercat Central de Tsukiji, la llotja de peix més gran del món, on tot el que es pot veure, escoltar i sentir resulta senzillament indescriptible. Però, ¡compte!, per allà hi circula una immensa flota d’estranys vehicles de càrrega que es desplacen a velocitats vertiginoses sense que la massiva presència de visitants despistats sembli acovardir-los ni una mica. Els impàvids conductors, sempre drets, serpentegen a tota pastilla pels angostos passadissos, aliens a la massiva presència de turistes i vianants.

ATRACTIUS CONTRASTOS
A Odaiba, el modern districte d’oci guanyat al mar que fa pensar de manera immediata en el Port Olímpic de Barcelona, s’hi arriba en un tren sense conductor, totalment automatitzat. Un immens passeig entarimat i enjardinat permet contemplar, com si estiguéssim situats a la coberta d’un luxós transatlàntic, la boca de la badia i el majestuós Pont de l’Arc Iris que la travessa. Molt a prop d’aquí, va brotar, durant els treballs de condicionament, una font d’aigües termals que ha estat convertida en l’onsen més popular de la ciutat, una espècie de balneari modern freqüentat per gent de la ciutat i de fora per recrear- se en la singular tradició nipona dels banys. En contrast amb la modernitat d’Odaiba, el barri d’Asakusa, als marges del riu, sorprèn pel sabor dels seus carrerons, dels seus nombrosos restaurants populars i, sobretot, per la presència imponent del vell temple de Cannon, a les proximitats del qual se celebren ocasionals i colorits festivals religiosos. Aquest és un important centre budista on acudeix cada dia una multitud bigarrada de turistes, pelegrins i devots. Una vegada immers en la pau de la pagoda, després de les preceptives ablucions de fum sagrat, es comprova amb satisfacció que la visita val la pena. Harajuku és una zona tranquil·la i agradable per passejar-hi, particularment els jardins que envolten el temple, construït el 1920 en memòria del gran emperador Menji, que va ser qui va fer sortir el Japó del seu prolongat i anacrònic aïllament internacional. Tot i que va quedar destruït pels bombardejos de la segona guerra mundial, ha estat reconstruït exquisidament amb autèntics cedres nipons. Els dies laborables és un lloc tranquil, però qui s’hi acosti un cap de setmana es trobarà, sobre l’ampli pont que dóna accés al parc, amb una sorprenent assemblea d’adolescents disfressades de gòtic que expressen la seva rebel·lia i el seu gust per la individualitat a l’esquena dels seus progenitors. Molt a prop hi ha el famós Takeshita Dori, un carrer on als joves els encanta comprar l’última moda, samarretes amb inscripcions i mitges de colors rabiosos.

TREN BALA
Però una visita al Japó no estarà mai completa sense viatjar en el famós Shinkansen (tren bala) que porta de Tòquio a Kyoto en un tres i no res. El silenci dels vagons és tan imponent que ningú s’atreveix a aixecar la veu. Però el més espectacular és l’arribada del revisor. Enguantat i amb la gorra a la mà, saluda a l’entrar al vagó amb una profunda reverència seguida d’un breu discurs de cortesia. Tot seguit, va sol·licitant els bitllets als passatgers, un per un, amb una inesgotable successió de somriures i reverències per acabar acomiadant-se de la mateixa manera. Aquest contrast entre el Japó reverencial, ancorat en el passat, i la mateixa tecnologia del tren més ràpid i modern del món està present en gairebé tots els àmbits d’una societat desconcertant que recorda el Carnaby Street dels anys hippies. Qui opti per allotjar-se en un riokan, el típic hostal tradicional, es trobarà compartint fins i tot la banyera amb desconeguts del seu mateix sexe. El sopar, en canvi, se serveix a una hora convinguda en la privacitat de la mateixa habitació, i després, la cambrera, vestida amb un impecable quimono, estén un futon sobre el tatami com fan les dones a totes les cases japoneses. En flagrant contrast amb aquests antics costums de dormir a terra i banyar-se en comunitat, un vàter galàctic sorprendrà el viatger en qualsevol lloc, sempre a punt per acollir-lo en el seu si amb el seient calent i, quan hagi acabat la feina i sense avisar-lo prèviament, li llançarà amb admirable precisió un raig d’aigua calenta fins a deixar-li el cul net com una patena. I amb l’ànim confós, és clar.