EL 1520, EL NAVEGANT portuguès Fernão de Magalhães, al servei de la corona espanyola, ja va quedar enlluernat per l’impressionant paisatge de la Patagònia, quan va batejar amb el seu nom l’estret de l’extrem sud del continent americà. Cinc segles més tard, el territori encara conserva una naturalesa verge d’una bellesa incomparable i és una font inesgotable d’increïbles històries. La Patagònia xilena no és un destí qualsevol. És una invitació a descobrir un món de llegenda. Impressionants llacs, glaceres, fiords, boscos i centenars de quilòmetres de terra sota un cel net sedueixen els amants de les experiències inoblidables.

FELIÇ RECOMPENSA
La carretera Austral travessa la Patagònia nord o regió d’Aisén. Es tracta d’un territori pràcticament deshabitat (a penes el 2% dels xilens viuen en aquestes terres). No obstant, el viatge depara una feliç recompensa. Aquí hi ha llacs enormes –el General Carrera és el més profund de Sud-amèrica–, termes, glaceres penjants, rius turbulents, boscos de làrixs, parcs nacionals i poblats de colons, així com un inexplorat camp de gel de 400 quilòmetres de longitud. La zona convida a practicar- hi muntanyisme, senderisme, caiac, ràfting, pesca i a navegar per la bonica llacuna de San Rafael i altres glaceres. L’emoció dels esports d’aventura –aquesta regió concentra alguns dels millors ràpids del món– és comparable a les sensacions que produeix recórrer els fiords i les illes de la Patagònia a bord d’un creuer o un catamarà. La navegació per llocs paradisíacs, gairebé inaccessibles, permet al viatger contemplar la gran riquesa de la fauna i flora locals: huemules –cérvol andí–, llops marins, marsopes, aus marines i fins i tot balenes migratòries. Un altre punt ineludible és el parc nacional Torres del Paine, a la Patagònia sud, Reserva de la Biosfera des del 1978. Aquesta zona és cèlebre per les seves colossals torres i banyes de granit i roca amb altures de fins a 3.050 metres sobre el nivell del mar. Al parc hi habiten famílies de guanacs, guineus, ñandús, còndors i flamencs. Més enllà de l’estret de Magallanes hi ha Terra del Foc. L’illa va ser batejada així pel navegant portuguès al divisar el fum de les fogueres dels natius selknam, aniquilats violentament durant la colonització. Plena de misteris i llegendes, l’illa disfruta d’un paisatge únic, fascinant –els horitzons gairebé no existeixen–, que justifica per si mateix el llarg viatge fins aquí. La pesca esportiva i la navegació per canals salvatges completen la visita. Per als més intrèpids, l’aventura no s’acaba en aquest punt. Més enllà del cap d’Hornos, el tempestuós mar de Drake serveix d’antesala a la frontera de la fi del món: l’Antàrtida. El popular continent blanc, amb gels que calen a profunditats de fins a 3.000 metres, constitueix la principal reserva d’aigua dolça del món. També és una font de recursos encara insospitats, gràcies a la riquesa dels seus sòls i mars. El Tractat Antàrtic del 1959 va avortar qualsevol intent d’utilitzar el territori amb finalitats poc clares.

PAISATGE COMMOVEDOR
Trepitjar l’Antàrtida suposa una experiència vital sense comparació. El paisatge resulta commovedor: el blau del cel contrasta amb la immensa superfície blanca de la neu i dels espectaculars icebergs de gel. En aquest escenari hi conviuen petits crustacis (krill), foques Wedell, elefants marins, set espècies de pingüins, balenes blaves, orques i diferents aus marines. El magnetisme que desprèn el continent blanc s’ha deixat notar en l’increment del turisme. Cada vegada són més nombroses les excursions a l’Antàrtida. El gran objectiu d’aquestes expedicions és l’observació de la fauna i la contemplació del paisatge. Creuers marítims, vols turístics o visites a les bases científiques són algunes de les principals activitats que s’organitzen per conèixer un territori que no deixa indiferent a ningú.