JOAQUÍN SABINA canta que si pogués escollir entre totes les vides possibles, es quedaria amb la del pirata coix, amb cama de fusta, pegat a l’ull i cara de dolent que solcava els mars del Carib sota una bandera negra amb dues tíbies i una calavera. I no és mala idea. Sobretot si els refugis escollits on amagar-se de la llei, com al segle XVII, són les illes porto-riquenyes de Culebra i Vieques, que mantenen la mateixa temperatura estiuenca durant tot l’any i compten amb algunes desenes de platges paradisíaques de sorra blanca i aigües cristal·lines. Ja no protegeixen tresors ni fan olor de rom clandestí, però sí que conserven la puresa que han perdut moltes zones del Carib a causa del turisme i el desenvolupament econòmic. Totes dues estan situades a la costa est i s’hi accedeix tant en avió com en transbordador. Vieques és l’illa de més extensió. És geogràficament independent, però políticament forma part de Puerto Rico, que al seu torn és un estat lliure associat als Estats Units, amb el qual comparteix la moneda, el mercat, la política exterior i la ciutadania. No obstant, compta amb el seu propi governador i no vota en les eleccions presidencials nordamericanes.

IDENTITAT PRÒPIA
Estructura política al marge, Vieques té el caràcter propi d’una illa que no va aparèixer en cap mapa fins al 1527. Gairebé sense trànsit i amb 9.000 habitants, és un dels llocs on un es pot oblidar de la sorollosa i atrafegada vida occidental. Isabel II és la població més gran, i Villa Esperanza, el lloc on es concentra una tranquil·la vida nocturna bolcada cap a la platja, les tavernes i els llargs passejos nocturns. A mig camí entre els dos pobles apareix Sun Bay, una llarga platja de sorra blanca i calmades aigües de color maragda. A la costa sud hi apareix la preciosa Esperanza. Ja a Isabel II, punt d’arribada dels transbordadors, l’antic fortí espanyol Conde Mirasol acull actualment el Museu d’Arts i Història i els Arxius de Vieques. Però el tresor més espectacular de l’illa només apareix a la nit, i no té res a veure amb l’or tan anhelat pels pirates. A Bahía Puerto Mosquito el mar pot ser més fosc que una nit sense lluna i, de sobte, encendre’s amb milers de diminutes llumenetes. Aquest fenomen respon al nom de bioluminescència i està generat per organismes microscòpics que habiten a l’aigua i que activen aquest mecanisme d’autodefensa quan detecten els seus depredadors habituals a prop seu. Segons alguns científics, l’objectiu és il·luminar l’aigua perquè identifiquin altres preses. La tècnica no és gaire solidària, però l’efecte és espectacular per als que no corren el risc de ser devorats per un peix molt més gran.

EL BLAU MÉS PUR
Al nord de Vieques està situat un tros de terra encara més petit i amb un nom molt més apropiat per a una història de filibusters i corsaris: Culebra. Format per una illa principal i 23 illetes adjacents, és la seu de Flamenco, unes de les platges més atractives de tot el continent americà. Una milla espectacular de pura i blanca sorra de coral, envoltada per àrids turons torrats pel sol i banyats per sorprenents aigües que oscil·len entre el blau i el verd més pur i intens. No obstant, el paisatge de postal està matisat per un fet surrealista. Fins al 1975, les platges verges de Culebra van ser escenari d’exercicis militars. Com a conseqüència, a l’àrea oest de Flamenco hi queden alguns tancs abandonats. Potser no fa falta fer-se pirata o militar per disfrutar de les espectaculars platges d’aquestes dues illes porto-riquenyes. També es pot optar per ser nàufrag ocasional o marí extraviat. O estalviador disciplinat, posats a fer. Sigui com sigui, queden pocs paradisos a la Terra per ignorar-los. Arribar-hi emparat per una bandera negra o pel vol regular d’una aerolínia ja és decisió de cadascú.